Els insensats que vam viure in situ tot el que aquí es relata vam assumir que havia arribat el moment de cisellar els nostres noms en aquella selectíssima llista d’aventurers.
Tanmateix, viatjar per les províncies que abracen el desaparegut «gran Tibet» dins la Xina no és gens fàcil, i necessitàvem comptar amb un professional que conegués el terreny i atresorés una àmplia informació i
experiencia sobre la fauna que preteníem veure.
Es va complir la màxima que, quan l’alumne està preparat, apareix el mestre. En ZZ, sigles amb què és conegut internacionalment, un sichuanès eixut, sobri i miop que acumulava referències molt positives de gent propera ens va confirmar que estava disposat a conduir-nos pel seu territori l’estiu del 2025. Li vam demanar aleshores que confeccionés un itinerari que ens permetés contactar amb les especialitats locals de mamífers.
Vam pactar un recorregut de 20 dies que ens duria des de Chengdú, capital de Sichuan, fins a les muntanyes properes a Zhiduo, a la província de Qinghai. El trajecte implicava fer més de 4.000 quilòmetres en cotxe, així com ascendir des dels 500 fins als 4.900 metres d’altitud que assoleixen alguns dels ports de muntanya que hauríem de superar pel camí. Vam calcular que disposaríem exactament de 14 dies —la xifra que dobla matemàticament els anys que Brad Pitt va passar avorrint espectadors a la pel·lícula signada per Jean-Jacques Annaud— per rastrejar l’estepa tibetana.

D’entre totes les espècies possibles, moltes d’impensables fins fa només un parell de dècades, n’hi havia una que destacava per damunt de totes. Malgrat que dos de nosaltres ja l’havíem vist a Ladakh, una pantera alpina posaria preu a l’èxit o a la frustració de l’experiència per a tothom.
És fàcil pensar en animals bonics, escassos o directament esquius, que representen un repte per a qualsevol naturalista, però només uns pocs aporten alguna cosa immaterial que no es pot adornar nii construir artificialment: la pantera de la neu compta amb carisma, misticisme i poesia.
A molts mesos vista del viatge, teníem les nostres expectatives desenfrenades, i aquella sensació devia traslluir-se en els correus que intercanviàvem amb en ZZ. Per temperar l’eufòria, el guia ens va advertir que l’agost, com és ben sabut per qualsevol que acumuli un mínim d’experiència de camp, no era el moment idoni ni per veure ocells —sent molt millor la primavera per observar faisans, monals i tragopans— ni tampoc mamífers, per als quals ell sempre recomanava la tardor o l’hivern.
Finalment vam aterrar a la Xina els darrers dies de juliol i, després d’atipar-nos d’ànec lacat, patir els efectes d’un tifó a la Gran Muralla de Simatai que va deixar desenes de morts als suburbis de Pequín, volar fins a Chengdú i haver posat allí les nostres morenes a prova amb el hotpot de Sichuan, vam conèixer personalment a en ZZ i a en Gua, el conductor del segon cotxe. Complerts els requisits socials, vam escapar de la urbs en dos vehicles tot terreny.

...