Amb l’excusa i el fil conductor de l’Urpa, vam fer un documental que ha comportat infinites hores de camp, de conversa i d’entrevistes amb tots els actors implicats en la conservació de l’arpella cendrosa. Cadascun amb la seva parcel·la de realitat viscuda, amb la seva història. Com a observador privilegiat, em permeto fer-vos cinc cèntims de la història que relliga l’arpella cendrosa amb aquest ampli ventall de personatges.

 

L’arpella cendrosa és un rapinyaire de mida mitjana, esvelt i lleuger, que viu en ambients oberts de plana, on vola incessantment a baixa altura buscant preses: petits rosegadors, ocells, sargantanes i insectes grossos, com ara llagostes. Passa l’hivern a l’Àfrica, al Sahel, i torna aquí per criar a partir de finals de març. Fa el niu en camps de cereal, on els seus ous i polls creixen amb l’amenaça de ser trinxats per una màquina recol·lectora: la mateixa pagesia que els acull pot ser, involuntàriament, qui acabi amb ells. Però d’això en parlarem més endavant.

 

El Lluís Culleré —més amic després d’aquests tres anys d’aventures compartides— no és tan esvelt ni lleuger com una arpella cendrosa, però hi comparteix hàbitat: originari de Mollerussa, és tècnic de fauna de la Reserva Natural de Mas de Melons i naturalista self-made. El Lluís és la mena de navalla multiús humana que voldries al teu equip de camp: experiència, enginy, passió i una energia positiva incombustible.

 

I el Miki, com un Superman boomer de rostoll, quan es treu l’uniforme d’agent rural i es posa la samarreta gastada de “Salvem l’esparver cendrós” —no li cal capa—, es converteix en un incansable activista ultralocal: tant per salvar els preciosos secans dels Plans de Conill d’una planta de compostatge il·legal, com per inventar-se una cervesa per ajudar a protegir un rapinyaire amenaçat. Que d’això va aquesta història.

 

I, finalment, jo, Toni Llobet, em presento, també. Soc dibuixant naturalista: no pinto gaire però il·lustro molt, també dissenyo una mica (l’etiqueta de l’Urpa, per exemple) i faig algun documental, com el de l’Urpa.

​

UNA PROTECCIÓ QUE VE DE LLUNY

​

L’arpella cendrosa cria a terra entre la vegetació en zones de plana. L’ocupació gairebé total d’aquests sectors per part de l’agricultura l’ha obligada a bastir els nius dins dels conreus herbacis, sobretot a l’Europa occidental, més humanitzada. No cria al cereal per vici, doncs, sinó que s’ha hagut d’adaptar a fer-ho a conseqüència de la transformació del que devien ser, en temps gairebé prehistòrics, herbassars i matollars, originàriament mantinguts per grans herbívors salvatges o per focs espontanis.

 

El fet que avui associem l’arpella cendrosa amb els ambients cerealistes —m’agrada insistir en això— és una adaptació de l’espècie per intentar sobreviure en uns ambients que han substituït el seu hàbitat original. Tanmateix, en alguns indrets de la nostra geografia, com les comarques de l’Empordà, el Montsià, o a la Comunitat Valenciana, desenes de parelles crien en matollars oberts, ambients naturals sense activitat agrícola ni la problemàtica que se’n deriva. Però, des de Polònia fins a Andalusia, el gruix de les parelles de cendroses fa niu als camps de conreu, on perillen sota la pressió de la recol·lecció mecanitzada, cada cop més ràpida i primerenca. Des de fa com a mínim mig segle, l’espècie pateix una davallada constant, fins al punt d’estar en perill d’extinció en alguns països, com Portugal, com va estar-ho a Catalunya, i en una situació precària arreu, salvada només per les accions de protecció activa.

 

A França van ser capdavanters i, ja als anys setanta, els germans Terrasse —precursors en la protecció dels ocells rapinyaires a través del FIR (Fond d’Intervention pour les Rapaces)— van començar a informar els pagesos de la problemàtica i a protegir els nius de la sega. Inspirat per aquesta iniciativa, a l’Empordà, Jordi Sargatal, un altre pioner —aquest, atramuntanat—, amb la IAEDEN, va encapçalar unes primeres accions de rescat de polls, d’avís als pagesos i de divulgació als primeríssims anys vuitanta.

 

En paral·lel, a la plana de Lleida, uns joves ornitòlegs començaven a cartografiar els ocells dels secans pel primer atles d’ocells nidificants de Catalunya. En uns ambients fins aleshores gairebé desconeguts com a paradís ornitològic, van descobrir —a banda de sisons, gangues i calàndries— l’arpella cendrosa criant als camps de cereal. I van ser testimonis directes de la seva destrucció sota les màquines recol·lectores. Això va motivar la posada en marxa de les primeres campanyes per localitzar i protegir els nius sota la batuta del Xavier Parellada, tècnic dels incipients serveis de protecció de la natura de la Generalitat de Catalunya. Si bé van aconseguir convèncer alguns pagesos de deixar una petita taca sense segar al voltant dels nius, tots acabaven fracassant, sovint per predació. Joan Estrada, el més incombustible d’aquells ocellaires de secà i avui referent de l’ornitologia a Ponent i més enllà —“lo mestre”, li diem els molts que l’hi considerem—, recorda aquella etapa d’intents de protegir el cendrós com una barreja de voluntarisme i desastre.
...