UN MIRALL DEL PAISATGE AERI

El contrast de vegetació, els pendents, crestes i pics fan imponent el paisatge d’alta muntanya. Quan aquesta imatge queda reflectida en un estany adquireix una bellesa especial, és plena de calma i tendresa. Hi ha molts estanys que fan de mirall. Darrere dels miralls dels paisatges aeris se n’hi amaguen de submergits. Són com una imatge especular de l’exterior, en què la fondària fa el paper de l’altitud.
Prop de la superfície hi ha més vegetació, la qual va canviant cap al fons, i arriba un moment en què desapareix i deixa pas a un paisatge predominantment llimós, on ocasionalment trobem una vegetació diferenciada.
Com a l’exterior, roques, materials més fins, forts pendents, parets, rierols d’entrada i l’heterogeneïtat geomorfològica aporten diversitat horitzontal. L’Enric (Kike) Ballesteros va ser un pioner a l’hora d’explorar els paisatges subaquàtics dels Pirineus i aquest article parla d’una part del que vam aprendre amb ell.

APROPANT-NOS AL MIRALL

La darrera glaciació ens va deixar milers d’estanys i basses als Pirineus, més de 6.000, dels quals prop de 1.300 tenen més de mitja hectàrea de superfície. Els estanys són relativament petits, però tenen una fondària que sovint passa dels deu metres i n’hi ha bastants que superen amb escreix la cinquantena. La diversitat de mides fa que els paisatges submergits també siguin variats. La vegetació, com en el medi aeri, té molt a veure amb la bellesa del paisatge. Les plantes subaquàtiques s’han adaptat a unes condicions ben diferents. La difusió de substàncies és un miler de vegades més lenta que a l’exterior i la llum decreix ràpidament a mesura que augmenta la profunditat. En els estanys d’alta muntanya, una coberta de gel i neu present durant gairebé mig any, i la pobresa en sals produeixen limitacions de creixement afegides.
Hi ha plantes que literalment són a les dues bandes del mirall: els helòfits. Els cinyells de càrex inflat (Carex rostrata) són comuns en parts del litoral de molts estanys. És una planta robusta, fortament ancorada al fons, i que per la densitat en què creix sovint conforma un microhàbitat especial. Durant el període en què el gel està absent el nivell de l’aigua dels estanys oscil·la bastants centímetres.
Plantes de mida relativament petita o poc rígides creixen en aquesta franja: Eleocharis acicularis, de fulles
molt fines, Juncus supinus, més freqüent i present a tota mena de zones humides, i Glyceria fluitans, de tiges buides, fulles suaus i panícules laxes amb espiguetes de diverses flors. El trèvol d’aigua (Menyanthes trifoliata) és una planta molt més cridanera, però molt poc freqüent. Com indica el seu nom, té fulles trifoliades i flors estelades blanques o rosades amb pètals filamentosos.

​

CREUANT EL MIRALL

Les plantes de fulles flotants es poden endinsar més enllà del litoral, encara sotmeses a una doble adaptació als medis aquàtic i aeri. L’accés al diòxid de carboni atmosfèric fa que no tinguin les limitacions d’aquest element per a fer la fotosíntesi que podrien tenir sota l’aigua. L’espargani (Sparganium angustifolium) és l’espècie més freqüent als estanys pirinencs, amb unes fulles llargues, estretes i flexibles, però resistents de fins a 3 metres, que suren a la superfície després de pujar verticals des del fons. 
És una planta que forma densos conjunts de tiges, que s’escampa vegetativament per mitjà de rizomes i que es reprodueix sexualment mitjançant unes característiques inflorescències esfèriques. Els ranuncles aquàtics també fan fulles flotants.
L’espècie més freqüent als estanys dels Pirineus (Ranunculus aquatilis) és un dels macròfits que s’han trobat a més altitud, per sobre de 2.500 m als Engorgs (Cerdanya). Té flors emergents de pètals blancs i centre groc que formen catifes superficials molt vistoses. Les fulles canvien de forma segons estiguin submergides o surant. Les darreres són més lobulades i les submergides són filiformes i molt dividides. Aquesta morfologia foliar l’han adoptada diverses plantes aquàtiques de llinatges diferents i s’interpreta com una convergència adaptativa destinada a augmentar la superfície i la flexibilitat de la fulla respecte del moviment de l’aigua per millorar l’intercanvi de gasos i nutrients. L’altre ranuncle present als estanys (R. trichophyllus) prefereix aigües més dures i habitualment està totalment submergit. L’estrelleta d’aigua (Callitriche palustris) és una planta petita que també presenta heterofília, fulles fines i filiformes submergides, i de més amples i en roseta quan són flotants. Normalment, són més freqüents en bassiols de poc volum.