TANCHO, O-WASHI Y SHIMA-FUKURO
BELLESA, FORÇA I SILENCI
Aterrem a l’aeroport de Kushiro un matí de febrer amb bon temps i fred, però no tan fred com esperàvem i com hauria de ser habitual en aquestes dates a l’illa de Hokkaido, la més septentrional de les quatre illes principals del Japó. Sembla que cada dia i a qualsevol racó del món els signes del canvi climàtic es fan evidents: enlloc fa el fred que hi feia abans. Això sí, el paisatge és ben blanc. Hokkaido és on més neva a la seva latitud, poc més al nord que Barcelona.
La Tina i el Toru (Akashi Travel), ella catalana i ell japonès, parella ben avinguda i guies per a grups reduïts que vulguin conèixer Hokkaido, sense massa presses ni complicacions idiomàtiques, tenen a punt una magnífica furgoneta que ens permetrà traslladar-nos d’un lloc a l’altre còmodament.
Ens enfilem cap a l’interior, cap a la zona on es concentra bona part de la població de les venerades grues del Japó (Grus japonensis) a l’hivern. Venerades des de sempre pels japonesos i els xinesos com a símbol de longevitat, lleialtat i bona sort, encara que això no ha evitat l’interès per aquesta espècie com a aliment ni, per tant, que es cacessin fins no fa gaire! I, més recentment, venerades pels ornitòlegs i els fotògrafs, que anualment peregrinem fins a aquestes terres amb la il·lusió de gaudir de l’espectacle dels seus balls, d’albirar-les quan surt el sol entre les fines boires i de sentir les seves veus abans de descobrir per on s’estan apropant, volant, cap als concorreguts punts d’alimentació suplementària.
La sort ens acompanya i, a mig camí, en un camp de color blanc immaculat, descobrim un petit grup de grues descansant, alineades en la millor posició per fotografiar-les en l’escenari ideal. I sols! Des del bosc que hi ha al fons s’acosta una guineu, una espècie prou abundant en aquesta illa i que es deixa veure amb freqüència a ple dia.
La matinada més freda del viatge, a menys de deu graus sota zero, una cinquantena de fotògrafs ens acostem al pont d’Otawa, el millor mirador sobre els meandres del riu Setsuro, on solen passar la nit unes 150 grues perquè l’aigua està temperada gràcies a les surgències termals que hi ha a prop. Amb els primers raigs de sol, el vapor es condensa i forma boires daurades entre les dues fileres d’arbres que emmarquen el grup de grues, que, al seu torn, comencen a despertar-se i a emetre els seus crits característics. Al cap d’una estona, sembla que es vagin llevant la son de sobre i algunes salten fent unes tímides mostres del seu ball nupcial. L’escletxa entre fotògrafs que he aconseguit al pont ha estat gràcies a la bonhomia del Marc, un fotògraf que cada any porta grups reduïts a gaudir d’aquest espectacle i que molt generosament s’estrenyen per fer-me lloc.
...