EL TORNADO INVISIBLE
FAlciots en espiral sobre Portland
En un món acostumat a buscar l’excepcionalitat en allò individual, hi ha fenòmens naturals que revelen una altra forma de bellesa: la col·lectiva. Com a artista visual, he dedicat anys a observar el vol de les aus, però un dia em vaig topar amb un espectacle que em va impactar: milers de falciots girant en espiral i entrant en una xemeneia a Portland, Oregon. Aquella coreografia salvatge, aparentment caòtica i, tanmateix, sincronitzada era tan sorprenent com desconeguda.
Aquesta experiència em va portar a aprofundir en la vida d’aquests ocells, els falciots cuaespinosos de Vaux. Aquest article és una crònica visual i biològica, però també humana, sobre com la ciutat, la comunitat i els ocells poden, o no, aprendre a conviure.
EL DESCOBRIMENT
Fa més de deu anys que treballo en el projecte Ornitografies, una recerca artística que converteix els patrons invisibles del vol de les aus en imatges. Un dia, per atzar, vaig veure un vídeo que em va sacsejar. Hi sortien milers de falciots girant al voltant d’una xemeneia abans d’entrar-hi per dormir. Un tornado d’ales que desapareixia dins d’un cilindre de totxo. No entenia com un fenomen tan potent m’havia passat desapercebut.
Em vaig posar a investigar. Eren falciots cuaespinosos de Vaux (Chaetura vauxi), una espècie migratòria del nord-oest d’Amèrica del Nord. Tradicionalment, aquestes aus dormien dins d’arbres morts i buits, però la pèrdua d’aquests hàbitats les ha portat a buscar alternatives urbanes. En especial, xemeneies de maó sense folre metàl·lic, com la de l’Escola Chapman, a Portland.
L’ESCOLA CHAPMAN I EL VOL RITUAL
Durant algunes setmanes, entre finals d’agost i principis d’octubre, milers de falciots es congregaven cada vespre sobre la xemeneia de l’Escola Chapman. Al principi, volaven d’una manera erràtica, com desorientats. Però, a mesura que avançava el capvespre, el moviment es tornava més ordenat, més circular. Em semblava un cas claríssim d’intel·ligència col·lectiva, com el dels estornells. Amb el pas dels minuts, el vol s’agrupava fins a formar una espiral gairebé perfecta.
De tant en tant, canviaven sobtadament de direcció i, en aquell moment, des del terra, la trajectòria dibuixava una figura en forma de vuit. Finalment, sense cap senyal aparent, un primer individu decidia entrar a la xemeneia. I llavors tots el seguien, precipitant-se un rere l’altre en una coreografia vertiginosa.
La maniobra era delicada. Havien de frenar en ple vol, girar cap amunt, subjectar-se amb les potes i quedar penjats a l’interior. Alguns avortaven l’entrada i tornaven a posar-se al final de la cua. Malgrat la dificultat, però, l’ordre era impecable. És un dels espectacles naturals més fascinants que he presenciat mai.
...