LES SELVES DE BORNEO
Ocells endèmics, hides increïbles
i mítics primats
Borneo ha estat en l’imaginari de tota la meva generació des que, als anys vuitanta, el grup Los Zombies ens va fer travessar el món per buscar-te en llocs inimaginables: entre els cràters de Mart, als anells de Saturn o a les selves de Borneo, a la seva mítica cançó Groenlandia.
Si, a més, ets un observador d’ocells global, hi ha una necessitat imperiosa d’explorar aquesta illa amb detall, diverses vegades. En les pàgines següents relatem el viatge de tres observadors d’ocells durant vint dies pel nord de la tercera illa més gran del món, en què ens vam dedicar a descobrir l’excepcional diversitat d’aus que acull.
Aquest article se centra únicament en la part malaia de l’illa, més petita i fàcil d’explorar que la part indonèsia, amb una logística molt més senzilla i, probablement, amb les millors oportunitats per observar algunes de les aus més emblemàtiques de Borneo. I del món.
Les aus endèmiques de l’illa no es reparteixen de manera homogènia, sinó que es concentren en dos grans escenaris ben definits: les selves de terres baixes i els boscos montans. Dos mons diferents, separats no només per l’altitud, sinó també pel seu clima, la seva vegetació i, evidentment, per la seva comunitat d’espècies.
A les zones baixes, la calor i la humitat sostenen algunes de les selves més antigues del planeta, un entramat gairebé impenetrable on conviuen majestuosos calaus, impressionants faisans, esquives pites i discrets bulbuls. A mesura que es guanya altura, el paisatge es transforma i les muntanyes acullen una comunitat d’ocells molt diferent, moltes de les quals són extraordinàriament localitzades i justifiquen per si soles llargues jornades de recerca.
Per a alegria nostra, la situació, a simple vista, no ha empitjorat gaire. Encara existeixen extenses superfícies de boscos verges i, tot i que les zones més afectades, com les riberes del riu Kinabatangan, mostren signes desoladors de pressió, en general les selves es conserven força bé. Això sí, la presència de turisme massiu ha evolucionat radicalment. Això, d’una banda, contribueix a l’interès, la sensibilització i el desenvolupament local, però, de l’altra, pot generar sobreexplotació, caos i una certa pèrdua de la sensació d’aventura entre els visitants.
La logística per recórrer la província més turística de Sabah és relativament senzilla: amb reserves als principals destins n’hi ha prou per organitzar el viatge. Preparar una expedició per Sarawak, en canvi, és completament diferent i, en el nostre cas, vam confiar en l’agent local Yeo Siew Teck, de Birding Borneo, l’ajuda del qual va ser indispensable. Sense ell no hauríem pogut visitar els llocs clau, ni molt menys accedir a les espècies més exclusives d’aquesta província.
SABAH: LA PORTA D'ENTRADA A LA NATURA DE BORNEO
L’altitud actua habitualment com una frontera ecològica clara, i a Borneo no n’és una excepció. A mesura que s’ascendeix pels camins de muntanya i la temperatura baixa, el bosc tropical de terres baixes es transforma en un món diferent, on molts ocells semblen haver romàs aïllats durant mil·lennis. Per als observadors d’ocells, les muntanyes de l’illa són un autèntic santuari: tot i que la diversitat d’espècies és menor que a les zones baixes, moltes d’elles són úniques i altament especialitzades.
El Mont Kinabalu, amb més de quatre mil metres d’altitud, és la gran icona natural del nord de Borneo i, sens dubte, una de les muntanyes més singulars del sud-est asiàtic. El seu perfil granític imponent emergeix bruscament sobre les selves circumdants i crea una impressionant gradació d’hàbitats en només uns quilòmetres.
...