L’ORIGEN DEL MITE

Començant per l’hàbit de trencar i alimentar-se d’ossos, les històries sobre aquest comportament tan particular es remunten a l’època d’Èsquil (c. 525–456 aC), que juntament amb Sòfocles i Eurípides va ser considerat un dels tres grans tràgics de l’Atenes clàssica. Un oracle va predir que Èsquil moriria «ferit al cap» i, per aquest motiu, el dramaturg evitava situar-se sota sostres; així, escrivia i passava la major part del temps a l’aire lliure. Es diu que un trencalòs (o una àguila, que també utilitza la mateixa tècnica) li va causar la mort en deixar caure una tortuga sobre la seva calba lluent, que hauria confós amb una roca. D’aquesta història esbojarrada, juntament amb altres nombroses llegendes sobre el trencalòs que han perdurat fins als nostres dies, és probable que s’alimentés la mala fama sostinguda que l’espècie sempre ha arrossegat. Se’l titllava de caçador de xais, d’assassí de muntanyencs als quals feia estimbar en passos difícils amb un aleteig persistent, i fins i tot se li atribuïa el rapte de nens. Totes aquestes històries imaginatives es poden trobar en textos i en la tradició oral fins a finals del segle XIX.
Però si alguna cosa de certa tenen aquests relats ancestrals és que el trencalòs llença els ossos grans que recull de les carronyes contra zones rocoses o plaques de pedra, anomenades trencadors. D’aquesta manera aconsegueix que es fragmentin per reduir la seva mida i poder ingerir-los, una pràctica que als Balcans o Grècia també duu a terme amb les tortugues terrestres.

​

UN VOLTOR QUE S’ALIMENTA D’OSSOS

Si considerem com n’és d’inusual que una au s’alimenti de la part esquelètica dels cadàvers, resulta paradoxal que sigui una adaptació tan beneficiosa. Un dels principals avantatges d’aquesta dieta és el gran aportament nutritiu que proporcionen els ossos en comparació amb els teixits tous.
En un estudi que vam dur a terme des de la Universitat de Lleida amb la col·laboració del Dr. Daniel Villalba, vam veure que els ossos aporten un 108 % més d’energia que la carn d’un animal mort, i que fins i tot després de passar tres mesos a la intempèrie conserven fins al 90 % de la seva proteïna. De la mateixa manera, també vam analitzar la seva composició química, diferenciant aquesta vegada entre espècie i part anatòmica, cosa que ens va revelar dos fets destacables. D’una banda, vam observar que els ossos de porc tenen més greix i els d’ovella més proteïna, i, de l’altra, vam veure que, a més, els ossos llargs són més greixosos i les escàpules més proteiques.
En un altre estudi vam comparar els ossos que els trencalossos havien seleccionat per portar al niu amb els trobats als trencadors. El que vam descobrir és que els trencalossos prefereixen les peces amb una major concentració d’àcid oleic, és a dir, les més nutritives i riques en greixos. D’aquesta manera, en seleccionar les parts anatòmiques més nutritives, el temps que dediquen a buscar aliment s’optimitza.
Aquesta nova informació ha estat de gran utilitat per millorar l’alimentació suplementària que s’ofereix a aquestes aus, la qual ha estat un factor clau per a la recuperació de l’espècie al Pirineu i en altres zones de la península Ibèrica on s’ha reintroduït.
Una altra part de la nostra recerca l’hem destinada a estudiar les funcions que tenen els trencadors. Durant l’època de reproducció, l’estudi va revelar que el temps mitjà dedicat a cada sessió de trencament d’ossos és de 5,3 minuts, i que quan més utilitzen aquestes ubicacions és mentre les cries tenen entre 31 i 90 dies. Així doncs, durant aquest període, el 71 % de les ocasions en què els trencalos sos utilitzen els trencadors és per preparar el menjar per al seu poll, el 18 % per a la seva pròpia alimentació, i l’11 % restant els utilitzen per emmagatzemar-hi menjar.
El fet que els trencadors també puguin funcionar com a rebost natural per a un recurs que es manté en bones condicions nutricionals al llarg del temps, i que el puguin consumir en èpoques d’escassetat d’aliment o en períodes de meteorologia adversa, els dóna un avantatge important respecte a altres voltors. A més, el nostre estudi va identificar que cada parella de trencalossos disposa al seu voltant d’uns dos trencadors, que solen situar-se a uns 789 m del niu de mitjana, de manera que el seu control davant del potencial saqueig de les restes per part d’altres indivi dus és força eficient.
...