El batec ocult del riu

És tard. Ara ho sé. No ho podia ni imaginar quan, amb set anys, descobria mons en miniatura sota cada pedra del riu. Ni tan sols quan, temps després, vaig començar a sentir parlar d’aquest petit fantasma als naturalistes que ens van precedir, sempre amb la solemnitat que mereix un animal únic i esmunyedís.
Petits unicorns dels quals, al principi, atresoràvem bibliografia envellida, indrets propicis per observar-lo i relats de trobades fugaces. Com havia de suposar aleshores que seguir-lo i descobrir-ne els secrets acabaria revelant un final tan amarg? Aquesta és la història de l’almesquera (Galemys pyrenaicus), un petit mamífer que fa milers d’anys que habita els nostres rius i que avui es troba al límit de la desaparició. Ha estat l’esquiva constant vital dels seus cursos i un bioindicador de la seva salut. Seguirne el rastre és també constatar fins a quin punt els rius han canviat i quant hem trigat a escoltar els senyals que ens estaven enviant.

Tota història que pretengui resultar atractiva ha de remuntar-se a temps pretèrits en què la realitat es difumina. En el nostre cas, la realitat l’aporten els fòssils, mentre la incertesa neix de la interpretació que en fem. Sabem que ja existien animals similars a les nostres almesqueres actuals fa entre 30 i 35 milions d’anys, i que la «forma almesquera» era comuna a les zones humides de la desdibuixada Europadel Miocè i del Pliocè.
Aquestes almesqueres eren de major mida, però presumiblement amb hàbits similars: petits mamífers de només uns centenars de grams, de cossos arrodonits i amb clares adaptacions a una vida a cavall entre la terra i l’aigua dolça. Hi va haver, sens dubte, un temps feliç per a les almesqueres, una autèntica edat d’or en què se’n desenvolupaven desenes d’espècies.
La festa va acabar fa uns dos milions d’anys, amb l’arribada del gel.
Sense aigua corrent, sense rius ni llacs on viure, les almesqueres van estar a punt de quedar congelades en el temps, com els mamuts llanuts. Afortunadament, van aconseguir sobreviure a les terres del sud d’Europa, a regions a les quals la glaciació no va arribar: la península Ibèrica i les conques afluents dels mars Negre i Caspi.
A la primera va persistir-hi una forma d’almesquera petita, lligada a aigües ràpides i ben oxigenades: l’almesquera ibèrica, protagonista d’aquesta història. Al sud dels Urals va sobreviure una almesquera de major mida, adaptada a les aigües lentes de grans rius i llacs: l’almesquera russa. Ambdues, un cop finalitzades les glaciacions, van recuperar territori a partir d’un reduït nombre de zones que actuaven com
a refugis. Tot això va passar fa només unes desenes de milers d’anys.
Mentrestant, allò que anomenem Homo sapiens s’expandia per Europa. Humans i almesqueres van prosperar a la nostra península durant els últims deu mil anys, tot i que a l’almesquera li va costar més expandir-se. Depenia de l’aigua per desplaçar-se i fins i tot una xarxa fluvial prístina imposa límits. En principi, no haurien d’haver existit grans problemes de convivència: les almesqueres mai van ser apreciades per la seva pell ni per la seva carn i, en ser nocturnes, semiaquàtiques i poc abundants, les oportunitats de coincidir amb els éssers de dues potes eren escasses.
...